treballem a classe

Normes de Castelló. 1932

Amb el nom de «Normes de Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918.

Com Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant,

«La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»

No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932.

Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura. El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».

Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, les Normes «van vehicular la producció editorial i, en general, la vida cultural del país. Dins el marc legal valencià actual (definit per la Llei d’ús), les Normes de Castelló regulen els usos lingüístics de la indústria editorial, l’Administració pública, els organismes docents i el món educatiu (en tots els cicles, des de l’infantil fins a l’universitari) i, en definitiva, orienten els hàbits de lectura i escriptura de les valencianes i els valencians que estimen la llengua pròpia d’aquesta terra»

Contacte de llengües: bilingüisme, diglòssia i substitució 

lingüística

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. L'acord se segellava a la coneguda com a Casa Matutano, antiga seu de la Societat Castellonenca de Cultura, i entre la nòmina dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals.

Cal assenyalar, abans de tancar aquest punt, la importància del fet que els dos principals impulsors de la unificació ortogràfica, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, estiguessen profundament implicats en la política valencianista de l'època: com ha assenyalat reiteradament Vicent Pitarch, les «Normes» són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme, que amb la voluntat de vertebrar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia arriba a la conclusió que només un model de llengua creïble i apte per als usos d'una societat «moderna» permetrà aquesta vertebració de la societat en un sentit nacional. Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada. Aquesta mateixa idea la remarca Lluís Messeguer, que en el seu article «L'edat de Plata» afirma que les Normes certificaven l'entrada del país a la modernitat:

«No cal dir que l'educació, el periodisme, la literatura i els estudis científics o erudits deixaven de ser un clos localista o provincià, i la unitat i la qualitat formal de la llengua n'eren una conseqüència rellevant, en el marc d'una nova època pública: havien entrat, el territori i la llengua, definitivament al segle XX» 

El llenguatge està compost per elements interns i externs. Els interns estan referits a l'estructura lingüística, és a dir, al conjunt de mecanisme interns del funcionament d'una llengua. Ací s'inclouen la fonètica, fonologia, lèxic, regles ortogràfiques i regles morfosintàctic. A més s'estudia l'essència de la llengua, és l'estudi de l'antiga gramàtica lingüística tradicional i moderna. 

Pel que fa als elements externs suposen l'estudi de les relacions entre llengua i societat. Estudia també les condicions d'existència d'una llengua. S'anomena sociolingüística la branca que s'encarrega d'estudiar açò. Ho fa relacionant l'ús lingüístic amb la realitat del territori on es realitza i el seu context social.

Les varietats sociolingüístiques en el proces de comunicació són les següents:

àmbit d'ús, territori on es parla, varietats lingüístiques més utilitzades, categoria dels parlants, temes que es tracten, context en que es realitzen i intencions.

Existeixen tres tipus de monolingüisme :

-L'estatal: És l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat.

-individual: Quan una persona usa una sola llengua de manera habitual

-Social: En el context d'una determinada societat s'utilitza només una llengua.

El bilingüisme és quan les llengües de contacte són només dues.

Trobem diferents tipus de bilingüisme, primerament el individual, és la capacitat d'una persona en emprar dues llengües. El classifiquem segons el grau d'us de la llengua, en passiu i actiu, segons el domini de les llengües en simètric o asimètric i segons la motivació psicològica en instrumental o integrativa.

El bilingüisme social és el que afecta a a col·lectius sencers, sol ser una situació en desigualtat.

I per últim trobem el bilingüisme territorial, que es aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cada una,una llengua pròpia.

La substitució lingüística és quan existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells  desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d'ús.

Aquesta és una situació dinàmica i inestable, ja que sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d'us duna altra pròpia del territori.

Una vegada la llengua entra en en una situació de conflicte lingüístic, el procés es dirigeix cap a la substitució de la llengua recessiva.

Finalment la llengua pròpia desapareix i es substituïda per la llengua forastera..

La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic, és un procés de cohesió de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d'us i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició.